 Contraportada
Encara que no tot fos bufar i fer ampolles, Mossèn Tronxo és l'únic llibre que m'hagi sortit a raig.
Com el Francesco primerenc nat a suors d'anys, com la Paràbola dels retorns viscuda sentint-me la mare morta de poc a la vora, com Santa Maria pa cada dia duta a dintre d'anys i sense tentines, aquest llibre de Déu i la seva gent m'ha anat brunzint a dintre, des que me'n rumiava de teològiques fins que, gràcies a Déu, entre el sermó del diumenge i les salabrors de cada dia, he trobat la teologia d'espardenya.
I un dia m'hi vaig engegar.
Em va venir l'Alfons, el seu nou, Pere, volia fer la primera comunió a Queralt. L'havia preparat ell mateix. Jo vaig reblar-ho enfilant-les amb una xerrada ben llarga, que va restar gravada.
Impossible, però, de fer-vos sentir al viu, com jo ho revisc, aquells «sí» del vailet, la seva mirada calmada, quieta i un punt lluminosa als ulls.
I, ves per on, m'havia sortit una teologia d'espardenya.
Sense vitricolls, al fons del fons hi ha allò misteriós que va bastir catedrals, va enllatar la Divina Comèdia i em va arribar a mi sense ni adonar-me'n, ben cert que amb el primer parenostre de l'àvia.
Vull dir l'analogia de l'ésser.
Tot i que soni tant savi, és els sopes d'all. Creure en el Gènesis quan diu que Déu va fer l'home a la seva imatge. Dit a espardenyes: Déu i l'home tenen un pic de semblança, que no és pas poc. Puc entendre Déu des del meu goig de fer pessebre i més puc entendre que s'hagi fet home perquè és prou bon cristià per no tenir-ne prou guaitant-nos des del cel, ha baixat prenent la nostra carn per passar-les a goigs i penes com qualsevol tinquelis.
I no m'embolico més.
Que no cal pas.
|
