 Contraportada
Seguint un poema de Marius Torres. Des de l'esperança cega on algun cap ens duen els físics, llisco cap a les penes, treballs i glories d'aquest terrer. Arreu m'hi regolfa l'esperança xica i tossuda.
Amb La flor de l'esperança, Josep M. Ballarín ens ofereix una obra molt pensada, amb la qual diu haver-se desfogat: «si no les vento, rebento», reconeix. I no li reca. Parlant quan cal de política sense fer política, els seus escrits són altament reveladors no sols del temps que li ha local de viure sitió de la seva fidelitat i del seu compromís amb aquest país i la seva gent, tot acabant la seva lliscada, al dir d'ell, en el Inés ample terrer que és l'Església. Uns textos, en definitiva, oportuns i brillants, incisius i esperançadors, que fan un recorregut per tot allo que alllarg de la seva dilatada trajectòria l'ha marcat i que ha estimat. Les coses, els llocs i les persones, sense oblidar la guerra ni «el color dels nostres somnis»... Mossèn Ballarín ens brinda ara, com si fos el seu llegat literari, tot pensant en les noves generacions, una síntesi del seu pensament, que és alhora un particular homenatge a la terra, la llengua, la historia i els amics amb els quals ha compartit lluites i esperances.
|
