 Contraportada
A propòsit del sermó de Jesucrist sobre el Judici Final -les ovelles a la dreta i les cabres a l'esquerra-, Josep Maria Ballarín explica que «des de molt xic m'he sentit a dir que era una cabra» i que «si el Judici anava així, a mi em tocava rostir-me per sempre». Però el sermó continua i l'autor arriba a la conclusió que una cabra també es pot salvar. És per això que a L'Església amb cabres i tot. Signes del temps, una breu llambregada a la història eclesiàstica, a més de les ovelles, que «fan colla mansoia» i «en tenen prou amb el verd de les pastures», també hi tenen cabuda les cabres, que, com sant Josep, sant Francesc, sant Ignasi de Loiola i Luter, saben «engarristar-se per trobar on brostar» i «duen el ramat».
Aquesta història de l'eclesiàstica parla de sants que fan miracles, jerarquies de molt bàcul, manaies o cristians, però també de l'Església de la gent de cada dia, aquella que, sense fer soroll, ha anat fent el seu fet.
Solapa
Sorgida arran de les intervencions de Josep Maria Ballarín, capellà custodi del santuari de Queralt, al municipi de Berga, entre 1958 i 1993 i actual vicari de Saldes i Gòsol (Berguedà), al programa religiós de TV3 Signes dels temps, L'Església amb cabres i tot és una història eclesiàstica sense pretensions en què l'autor de la celebrada novel.la Mossèn Tronxo (1990) repassa amb el seu estil planer i la seva fina ironia les fetes de l'estament clerical des dels apòstols fins als nostres dies.
|
