Introducción del libro
Aviat farà vint anys que tinc l'afició de fer l'hort al terrat de casa, i durant tot aquest temps he intentat alimentar-lo amb els residus produïts a la cuina. Des que vaig fer la meua primera pila de compost a Veneçuela, l'any 1993, he estat tractant d'adaptar el compostatge a espais petits i he provat diferents metodologies amb èxits diversos. Una de les primeres coses que vaig aprendre fent cursos i tallers d'horts urbans i compostatge és que, quan ensenyo un enciam cultivat en un test, tothom s'acosta i se'l mira; però, quan ensenyo una pila de mataria en descomposició i amb cucs de terra, més de la meitat de les persones que s'acostaven a l'enciam -i se'n meravellaven- fan un pas endarrere i cara de fàstic. La conclusió és obvia: serà més difícil motivar les persones de ciutat perquè facin compostatge que no pas perquè facin l'hort. Afronto, doncs, aquest repte.
L'èxit de l' agricultura urbana i l'hort d'oci -ja sigui en terrats, patís, jardins o terres de lloguer- em fa pensar que és un bon moment per intentar donar una empenta perquè tothom que tingui un hort comenci a experimentar amb el compostatge. Els pioners del compostatge casolà a casa nostra actuaven amb una convicció i motivació lloables. Aquests primers valents preparaven compost a casa quan molts ajuntaments encara no feien la recollida selectiva de la brossa; actuaven a contracorrent separant i esmicolant els residus i, amb constància i paciència, els convertien en humus estable. Però sovint es trobaven amb un problema inesperat: que fer amb el compost? Recordo una amiga que feia compostatge amb cucs de terra en un pis de Barcelona i que, després d'obtenir un grapat de vermicompost que lluïa amb orgull, em va confessar que no sabia que fer-ne. No sé si va acabar aplicant-lo al jardí del barri o en un escocell d'un arbre, o si el va regalar; però, si hagués tingut un hort, la resposta hauria estat obvia.
|