Contraportada

    Hi ha sis anys de la meva vida que, gràcies a Déu, se m'han escolat pel forat de l'aigüera dels records.

    Encara amb la pau que duia al curull sortint de Matadepera, vaig espetegar en aquell casalot esbalandrat, fred i inhòspit; era tot un món surrealista. Però n'hi havia una de real. Hi passava gana.

    Una colla de cosins, sense que jo me'n planyés, van muntar una mena de servei com els que ara fan amb els del Tercer Món, cada dia anava a treure el ventre de pena berenant de forquilla i ganivet a casa d'un parent. Tenir cosins és una gràcia. Però en vaig tenir més. Els dijous anava a cal Bagué.

    També hi menjava de Forquilla i ganivet. Entre glop i mastegada, dom Enric em parlava d'història, la seva muller, domna Pilar, hi afegia la cantarella. Passàvem pel Dante i qui més vulgueu.

    Per dir-ho clar, encara no sé com vaig cantar missa. Va ser un miracle de Déu.

    Crec que vivim voltats de miracles de Déu sense adonar-nos-en, però sempre surten, com els bolets, d'alguna molsa tofuda. Vaig arribar a capella perquè, fos com fos, em durava la pau de Matadepera, tenia amics per puntal i, sense saber-ho, creia en el bon Déu dels bolets, el Déu de mossèn Tronxo.

    I vet ací que, passats anys, vaig trobar-me escrivint al diari.

    I vet ací que un dia em vaig sentir destravat, vaig recordar la historia d'un capellanet de Castellar de Riu que havia perdut el Santíssim caçant bolets i, a raig, em va sortir l'article.

    Quan, anys endavant, escrivia Mossèn Tronxo, el bon Déu dels bolets m'hi feia música de fons.

    Domna Pilar m'ha dit que no me'l podia deixar.

    Que m'hi tornés.

    I ací el teniu.